Església Major

Una volta coronat rei, Martí decideix dotar la seua fundació de més mitjans i recursos i d’un programa arquitectònic més d’acord amb la categoria del seu benefactor. S’inicia així l’obra de l’església major que quedaria consagrada a la Mare de Déu: Nostra Senyora de la Valldecrist o Santa Maria de Valldecrist. Sota la direcció del conrer, Dom Bernat Çafàbrega, intervenen diferents mestres en la seua construcció, entre d’altres, Pere Terol, Miquel García i els mestres Biulaygua i Baldomar, sense poder precisar en quina zona actuà cada un d’ells. La primera pedra es degué col·locar a finals d’abril de 1405.

L’obra es va concloure en 1433, encara que ja en 1426, el P. Maresme encarregà el cadirat per al cor, que va ser portada de Flandes. La seua nau era única, sense capelles, executada en estil gòtic valencià, amb murs molt gruixuts i sense contraforts. Amb volta de creueria els nervis dels quals tal vegada recolzaven en mènsules amb decoració floral. Tenia un ull de bou en la seua façana principal centrat amb la porta tardogòtica. La seua coberta era plana, desguassant per gàrgoles laterals que conduïen l’aigua fins a terra.

Els monjos del claustre, els pares, accedien per una porta oberta al corredor septentrional, que connectava directament amb la clausura i els germans ho feien a través d’una porta situada a la capella de Santa Maria Magdalena. Com sol ser freqüent en altres cartoixes, existien dos cors separats: el dels pares i el dels germans. En este últim, segons alguns autors, hi havia una capella amb un altar presidit per un Nen Jesús amb el globus terraqüi sobre les mans, obra de Nicolau Camarón.

En 1634, Martí d’Orinda va enderrocar la volta de creueria gòtica i va elevar la seua alçada, construint una volta de canó reforçada per arcs faixons i decorada amb guixeries policromades. Reformà i emmarcà les finestres ogivals amb motlures i cornises. El paviment va canviar l’enrajolat i es revestiren les parets del reresagrai, presbiteri i part del cor dels pares amb un sòcol de rajoles.

A banda i banda del presbiteri i excavades en els murs, es localitzaven les arquetes funeràries de Jaume, Joan i Margarida, els fills del rei Martí. Esta reforma va suposar el canvi del retaule gòtic que fins fa poc de temps s’identificava amb el de Nostra Senyora dels Àngels i de l’Eucaristia, ca. 1454, de Joan Reixach que es conserva sense predel·la al Museu Catedralici de Sogorb pel grandiós retaule romanista de l’entallador Joan Miquel d’Orliens, instal·lat a la parroquial de Sant Miquel Arcàngel d’Altura, després de l’exclaustració.

En 1665 Joan Claramunt construí la cúpula i la llanterna amb tambor, sustentada sobre petxines esculpides amb motius heràldics i va decorar la mitja taronja amb esgrafiats. També va ser l’encarregat d’alçar un nou campanar que dóna al claustre de Sant Jeroni, que es mantingué en peu fins a finals de la dècada dels cinquanta del segle XX. Ací també se situava la Capella de Sant Bru, a la qual s’accedia a través d’una porta construïda al biaix.

ATRI

L’església major presentava davant de la seua portada un atri format per tres grans arcs de mig punt, sent el central més gran que els laterals. Amb les seues parets encoixinades i quatre columnes sobre pedestals adossades a la seua cara davantera i coronades per sengles boles de clar record herrerià, tenia els arcs extrems frontals i laterals tancats per un ampit. Esta configuració es va realitzar, segurament, en el segon terç del segle XVII (durant la reforma classicista de 1633 o 1665) sobre el primitiu atri fet en 1522 per Miquel de Maganya, del qual només quedà la seua complexa volta tardogòtica.

Protegit per l’atri i excavat en el mur de l’església es trobava el grup escultòric d’argamassa, les restes mutilats del qual encara poden apreciar-se hui dia. Esculpit segurament en la primera dècada del segle XVIII per Nicolau de Bussy o algun membre del seu cercle estilístic, es tracta d’una Sacra Conversazione en què apareixen Sant Joan Baptista (patró de l’orde), la Mare de Déu amb el Xiquet i Sant Bru (fundador). Sota el grup, es conserven els escuts heràldics de Martí I i de Maria de Luna i en les mènsules que suportaven l’arrancada dels arcs de la volta es distingeixen dos elements del tetramorf (lleó = Sant Marc; àngel = sant Mateu).