L’orde de la cartoixa hui
Curiosament, amb el pas del temps esta segona fundació es transformaria en un monestir del Cister. No obstant això, eixa especial espiritualitat de la Cartoixa, vida eremítica viscuda en comunitat, seguí inalterable en la primera fundació de Chartreuse i des d’allí es va estendre pel món i s’ha conservat fins als nostres dies.
Ni Bru ni els seus companys sembla que tingueren intenció de fundar un orde religiós, però diversos eremitoris de la zona varen demanar per mediació de Hug, bisbe de Grenoble, seguir el gènere de vida dels cartoixans. Fou llavors quan el prior de Chartreuse, Guigues I, amic de Bernat de Claravall, va escriure per a ells les Consuetudines, és a dir, els Costums que regien la vida dels monjos de Chartreuse. L’any 1124 s’uniren a Chartreuse els eremitorios de Ports, Sant Sulpici i Meyrié, a França. En 1151 ja hi havia 14 cases que seguien les normes de Chartreuse. En 1176 l’Orde va ser aprovada pel Papa Alexandre III i en 1205 per Innocenci III.
En 1258 ja eren 56 els monestirs cartoixans, però fou en el segle XIV quan l’Orde va tindre una expansió espectacular en tota Europa amb la fundació de 113 cases, de tal manera que en 1360 la Cartoixa estava integrada per 16 províncies i 170 monestirs. Les províncies eren: Gènova, Provença, Aquitània, Catalunya, Castella, Borgonya, França, Picardia, Teutonia en Països Baixos, Alemanya Superior, Alemanya Inferior, Llombardia, Toscana i Anglaterra.
En el segle XV varen ser fundades 44 cases. En la primera meitat del segle XVI hi havia un total de 206 cartoixes, però en eixe mateix segle, amb la implantació de la Reforma protestant, foren destruïdes 39 cases, sobretot a Centreuropa i Anglaterra, on varen ser assassinats alguns monjos cartoixans per la seua fidelitat al Papa. A pesar de les persecucions religioses, de les guerres i saquejos, encara es realitzaren 13 fundacions.
En 1559, l’oposició de Felip II, impedí fundar la projectada fundació a Mèxic. En 1607 hi havia 3800 cartoixans repartits en 170 monestirs. De 1600 a 1667 es fundaren 22 monestirs.
Josep II, emperador d’Àustria, va suprimir 24 cartoixes. La Revolució Francesa (1789) tancà totes les cartoixes de França i el superior general fou obligat a residir a Itàlia. En 1816 se’ls va permetre tornar a la Gran Cartoixa i establir-se en altres cases de França i d’altres països. A Espanya, en 1835 a causa de l’anomenada Desamortització de Mendizábal, el govern va confiscar tots els monestirs, que foren posats a subhasta pública i els monjos obligats a ingressar en el clergat secular o a exiliar-se en l’estranger.
A començaments del segle XX, el govern francés tancà i s’apropià de tots els monestirs, i els nombrosos cartoixans francesos es varen veure obligats a exiliar-se en velles cartoixes d’Espanya mig abandonades com Aula Dei (Saragossa) i Montalegre (Barcelona), o en la nova cartoixa de Parkminster, en el sud d’Anglaterra. El Prior General i els monjos de la Gran Cartoixa hagueren de refugiar-se a Itàlia, en la cartoixa de Farneta, prop de Pisa.
Tornaren a la Gran Cartoixa en 1940, en plena Segona Guerra mundial.
