Els àmbits

No podem obviar l’onada de fundacions monàstiques de les cases reials europees durant els segles XIV i XV. Després de l’èxit de les fundacions d’ordes mendicants al segle XIII, l’orde de Sant Bru —mai reformada, perquè mai no fou deformada— sembla augmentar el seu prestigi en el context de la religiositat dels nous temps.
Però és en el planejament arquitectònic dels espais on l’Orde de la Cartoixa es diferencia substancialment dels altres monestirs. Els noms no són mai innocents. Una cartoixa remet, en la configuració de l’espai, a la idea de comunitat d’ermitans, del desert instituït que s’intenta reviure des d’aquesta espiritualitat tan particular. Per això, en totes les cartoixes que puguem visitar trobarem tres àmbits perfectament delimitats

A – Ámbit de la procura: format per les dependències a què tenien accés els visitants i on els germans i conversos encarregats dels treballs materials tenien els seus tallers i vivendes.

B – Ámbit cenobític: format per les dependències comunes (refectori, aula capitular, biblioteca, col·loqui …) i presidit per l’església major, envoltada de capelles per a la celebració de la missa diària individual per part dels monjos de cor.

C – Ámbito eremític: format per un gran claustre en el centre del qual hi ha un pati i en ell, ordinàriament, el cementeri. Al voltant del claustre s’agrupen les cel·les dels pares, a la manera d’eremitoris individuals.