Les cel·les

Les vint-i-quatre cel·les de Valldecrist, que després servirien de model a les de la cartoixa d’Aracristi, es varen disposar a la manera d’ermites sense que hi haguera parets mitgeres. Cada habitatge tenia dues plantes i estava envoltat d’un hort en forma de “L”, al fons del qual es col·locava la latrina i, adossada a ella, una pica que rebia l’aigua per un conducció que envoltava el mur perimetral, que iniciat el 1644, hagué d’acabar-se tres anys després, donant compliment, d’esta manera, al mandat exprés de Martí I a Bernat Çafàbrega, en paraules d’Alfaura: «acabada l’obra o edificis principals (…) feu que es fera una tanca al voltant del convent a un tret de ballesta i clausura al Boalar perquè els religiosos tingueren on divertir-se sense eixir de les clausures».

Sobre la distribució d’espais, si seguim a Martín Gimeno i Santolaya Ochando, a la planta baixa s’albergarien les dependències importants per a la vida del cartoixà: vestíbul, avantcambra o avemaria i cubículum amb estudi, oratori i dormitori. El pis superior es destinaria a cambra, encara que de vegades podia instal·lar-se un petit taller. És una distribució molt similar a la de la reconstruïda cel·la de la cartoixa d’Escaladei.

Bastant més gran era la Cel·la Prioral, en una cantonada del claustre, i amb accés tant al claustre com al capítol, per a així poder tractar amb les persones que s’allotjaven a l’Antiga Hostatgeria sense trencar la clausura de la comunitat.