La destrucció de la Cartoixa de Valldecrist

Durant l’any següent al desallotjament de la cartoixa de Valldecrist —el 4 de setembre de 1835— es dictaren les normes per a regular les vendes dels béns desamortitzats.

A finals de 1844 va eixir a pública subhasta la Cartoixa de Valldecrist per una quantitat fixada en 1.263.397 rals de billó, sent adjudicada a Sebastián de Aranjo i a Pedro García per 1.300.000. Tres anys més tard, la propietat es transferí a José Luis Clavero a qui se li feu la venda judicial de l’«edifici que fou Convent i Església Cartoixa de Valldecrist» per la quantitat esmentada.

Gonzalo Valero ens relata com el 19 d’octubre de 1847 —tan sols uns dies després de la compra per part de Clavero— es comença a enderrocar la magnífica i superba Cartoixa de Valldecrist.

Per a poder fer-nos una idea de la rapidesa i contundència amb què va ser destrossada i transformada en ruïna és prou saber que només dotze anys després de la primera venda (1844) i nou després de la transferència a José Luis Clavero (1847) el 24 d’octubre de 1856 la Cartoixa de Valldecrist era venuda a Antonio Conejos, Jaime Perera i a Manuel Ten per la quantitat de 50.000 rals, sent explotada pels seus propietaris com a pedrera per a construir cases a Sogorb i Altura, servint també alguns dels seus elements per a decorar certs edificis. Algunes restes i conjunts del monestir es vengueren a institucions públiques i gràcies a això encara es conserven en l’actualitat, però la gran majoria dels seus elements i construccions desaparegueren per a sempre.

Ja a finals del segle XIX la cartoixa, en paraules de Teodor Llorente, «sembla, no un convent, sinó un poble, tancat per combatuda muralla i víctima d’espantós bombardeig».