Sant Bru

Molt jove Bru inicià els seus estudis en l’acreditada escola de la catedral de Reims (França), on prompte va sobreeixir per la seua capacitat intel·lectual. Entorn dels 20 anys d’edat, va dirigir el seu itinerari acadèmic cap als estudis religiosos.

Fou anomenat canonge de la catedral de Reims a l’acabar els seus estudis, la qual cosa suposava un important reconeixement als seus dots intel·lectuals i a les seues aptituds especials per al lideratge. Cap a 1056, amb 27 anys, va ser designat director dels estudis de la ciutat de Reims, una elecció excepcional que reconeixia el seu extraordinari talent per a la docència i la direcció.

Bru se’ns presenta com a erudit, mestre i model de conducta que fan que siga considerat com un home d’una autoritat moral indiscutible.

A principis del segle XII, Bru, en una carta destinada al seu company Raul le Verd, expressa de manera explícita el seu fervor per la vida eremítica, per la dedicació a la pau, el silenci i la meditació. Igualment, Bru apunta dos elements clau en les seues intencions: primerament, la seua determinació de fugir de les vanitats del món, consagrant-se a la conquista de l’etern i, seguidament, la seua voluntat d’apartar-se de tot càrrec en el clergat secular per a entregar-se a Déu en una vida destinada a la contemplació pura.

Entre 1081 i 1083 Bru abandonà Reims en companyia de Pere i Lambert i s’instal·laren en un monestir de Molesme (Troyes), vivint una vida cenobítica durant un parell d’anys; tanmateix, un altre era el seu ideal de vida religiosa. Junt a sis companys que participaven del seu mateix ideal eremític, abandona el cenobi per a formar una xicoteta comunitat de solitaris.

Sense motiu aparent en l’elecció de la ruta, es dirigix cap a Grenoble i els Alps. A primers de juny de 1084, Bru i els seus sis companys arriben al massís rocós de Chartreuse, en la diòcesi de Grenoble, un terreny erm que afavoria la separació del món que anava buscant.

Varen construir la primera cartoixa dissenyant un programa arquitectònic que responia a l’espiritualitat que els animava; una arquitectura i una espiritualitat que hui en dia es continuen conservant, tant en la disposició de les estances com en els paràmetres morals basats en l’oració, la soledat i el silenci. Des de llavors, l’Orde de la Cartoixa es prea de no haver tingut mai necessitat de reformar-se, perquè mai no s’ha modificat.

Al febrer de 1090, Bru hagué d’abandonar la seua vida a l’eremitori perquè va ser requerit com a conseller pel seu antic alumne, el papa Urbà II, que feu d’aquest encàrrec un assumpte irrenunciable.

Encara que intentà adaptar-se d’una manera lleial a la vida de la cort pontifícia, Bru no acabava de sentir-se còmode amb la seua nova vida. Va expressar al papa el seu desassossec i sol·licità permís per a abandonar la cort i tornar novament al seu desert; però el papa tenia previst anomenar-lo arquebisbe de Reggio (una regió de la província de Calàbria a Itàlia). Este assumpte suposà una gran contradicció, a l’haver de debatre’s entre la seua fidelitat a l’Església, que li exigia servir al papa, i el seu desig més fort, que li arrossegava a la vida en la soledat del desert de la Chartreuse. Després de moltes conversacions amb el pontífex, aquest accedí a nomenar a Rangier i no a Bru per a la seu de Reggio. Decisió que suposava el reconeixement explícit per part del Papa de la vida eremítica com una via honorable de recerca de Déu.

Però Bru ja no va tornar a Chartreuse, sinó que, per decisió papal, hagué d’instituir un nou eremitori a Santa Maria de la Torre (Calàbria) en els primers mesos de 1092.

Gràcies a les seues cartes amb els monjos de Chartreuse, sabem que Bru va romandre deu anys en aquest nou emplaçament, junt a una comunitat d’entre quinze i vint membres, encara que al final de la seua vida, esta cartoixa comptava amb quasi 30 monjos.

El 6 d’octubre de 1101 Bru moria a Calàbria, quan comptava poc més de 70 anys i feia 17 que havia fundat el primer desert a Chartreuse, origen de l’Orde de la Cartoixa.