Valldecrist en la societat de l’època
Sota l’aparença d’esta pacífica existència en la plenitud de la vida contemplativa, molts monestirs medievals, i Valldecrist d’una manera especial, a més de reserves espirituals, es varen convertir en poderosos senyorius feudals. La Cartoixa de Valldecrist està emmarcada entre els senyorius eclesiàstics coneguts per abadals, ja que el seu titular és un prior i pertany a un orde monàstic.
Com tota l’economia medieval, la de Valldecrist va ser fonamentalment agrícola i ramadera. Durant els segles XIV i XV, l’activitat ramadera fou la predominant en la cartoixa. Va estructurar els seus terrenys en zones ramaderes, denominades deveses. L’explotació ramadera tenia com a finalitat exclusiva l’obtenció de llana. La cartoixa posseí telers i sastreria.
Respecte de l’agricultura, durant els segles XIV i XV la superfície cultivada era escassa. La conversió en centre agrícola important es concretà al llarg dels segles XVII i XVIII amb l’ampliació de les terres cultivades, fonamentalment, per la compra directa de terres de cultiu o noves colonitzacions i la construcció de les masos per a facilitar l’explotació d’aquestes noves terres; introducció de nous cultius (vinya, olivera, garrofera, cànem, dacsa, morera, fruiters i productes hortícoles) i l’aplicació de noves tècniques (l’expansió del regadiu mitjançant construccions d’assuts i séquies).
La tendència alcista dels preus agrícoles i l’alliberament del comerç amb Amèrica són factors, també, que afavoriren el ràpid creixement de l’activitat agrícola en la cartoixa.
L’activitat agropecuària va generar un important contingent de primeres matèries. La construcció de centres preindustrials i artesanals, que transformaran les primeres matèries en productes per a la utilització directa, fou una necessitat peremptòria. Per a aprofitar la llana construiren un batan, servint-se de la força motriu de l’aigua del brollador de l’Esperança, on es fabricaven draps que, més tard, en la sastreria del monestir, eren convertits en vestimentes. També varen posseir fàbriques de paper que rendibilitzaven la riquesa forestal de les seues possessions agrícoles; molins, forns i almàsseres per a la transformació del blat i de l’oli. I tallers de ferreria, fusteria, on trobaven treball persones dels pobles veïns.
Esta activitat econòmica, evidentment, generà una sèrie de relacions socials amb els habitants dels pobles limítrofs. Els cartoixans, com a amos dels mitjans productius, necessitaven mà d’obra capaç d’activar-los i aquesta la trobaven, fonamentalment, en els habitants del seu senyoriu. Este tipus de relacions es concreta, per part de la cartoixa, en l’oferta permanent o temporal de treball, en l’arrendament de terres en la cessió per a la seua explotació de parcel·les o serveis, etc.
Aquest ràpid recorregut pel paper jugat per Valldecrist en la vida econòmica i social del territori de la seua jurisdicció ens permet intuir la possibilitat que existira un important substrat on el descontentament trobara brou de cultiu i que, després de l’exclaustració definitiva i posterior venda pública, podria explicar la rapidesa i la magnitud del procés de destrucció del monestir.
