L’església de Sant Martí

L’església es començà a construir-se l’any 1386 sota la direcció del mestre Joan Pere Terol, primerament, i després de Miquel García, per recomanació del mestre Pere Balaguer. Es va alçar seguint les característiques del gòtic valencià de l’època, sobri, sense contraforts i amb murs de gran gruix. D’una sola nau, tenia dos cors separats: un per als pares i un altre per a germans i conversos. El retaule major estava dedicat a Sant Martí bisbe i va ser pintat al tremp sobre fusta per Joan Reixach. Actualment, es pot contemplar al Museu Catedralici de Sogorb.

En la concepció d’esta església conflueixen tradicions diferents, encara que convergents. La primera la trobem en les capelles reials i principesques, un oratori privat al qual s’accedeix a través d’un discreta tribuna, que evita trencar amb la clausura alhora que atorga al membre de la casa reial el gaudi d’un lloc privilegiat des del qual seguir el desenvolupament dels oficis religiosos. D’altra banda, no podem oblidar la tradició de les capelles de relíquies en connexió amb la declarada passió de l’infant Martín per atresorar-les.

L’església s’acabà de construir el 1401 quan Martí ja havia estat proclamat rei de la Corona d’Aragó, després de la mort en accident de caça del seu germà Joan, fet que va determinar un futur molt diferent de l’inicialment projectat per al monestir de Valldecrist.

CRIPTA DE SANT MARTÍ

A l’subterrani de l’Església de Sant Martí s’accedeix per una escala adossada al seu costat oriental i s’il·lumina per lluernes obertes al migdia. Les voltes són de creueria simple, amb un lleuger rampant, secció rebaixada i nervis que descansen en mènsules embotides en el gruix dels murs. L’existència d’una fornícula a la paret occidental reforça la tesi de la funció de cripta a la qual inicialment es va destinar aquest espai.

No és infreqüent que arquitectònicament s’unifiquen les dimensions de reliquiari arquitectònic i d’oratori palatí, i moltes vegades aquestes capelles de relíquies adquireixen un sentit funerari. Quan comença a edificar-se Sant Martí, l’infant no tenia motius per a pensar que en un futur podria ser hereu al tron ​​de la Corona d’Aragó. No podia considerar-se, per tant, una capella reial, però sí un lloc de culte privilegiat i un possible lloc d’enterrament per als membres de la seua família.

D’usos posteriors, com el de celler, es conserven restes com una font que comunicava directament amb la cisterna del claustre de Sant Jeroni, per mitjà d’un intel·ligent sistema de conduccions, romanent així sempre plena. L’estret i profund túnel construït com a canal de desguàs de la sala és un dels elements que més llegendes ha concitat al voltant de Valldecrist: des de la de passadís amb perfum literari pel qual es produeixen entrades i eixides misterioses al d’amagatall de guerrillers antifranquistes, els maquis de l’Agrupació Guerrillera de Llevant i Aragó. També observem el buit on es conservava la neu per mantenir fresc el peix, amb una regata de desguàs.