L’orde de la Cartoixa
La Querella de les Investidures (1075- 1122) provocà un important moviment de renovació espiritual que va reaccionar contra el laïcisme, la relaxació dels costums i l’excessiva afecció al poder temporal mostrat per amplis sectors de la jerarquia de l’Església catòlica. I com sol ser freqüent en estos processos històrics, en el si d’eixe ampli moviment, varen sorgir assajos de naturalesa diversa, però que, no obstant això, compartien la necessitat d’exigir al clergat una pobresa efectiva, una major austeritat, una clara independència enfront del poder civil i un retorn als orígens de la fe cristiana.
Algunes de les figures d’aquest moviment s’alinearien més amb la tradició benedictina i altres, com és el cas de Bru de Colònia (1030- 1101), es varen decantar decididament per una vida en soledat amb el propòsit de reviure l’eremitisme dels antics pares del desert en els primers segles del cristianisme. I això, a pesar que Bru amb anterioritat havia exercit importants càrrecs eclesiàstics a Reims, la diòcesi primada de França. Bru ha passat a la història com el fundador de l’Orde de la Cartoixa; encara que, seria més exacte dir que va ser l’iniciador d’un gènere de vida monàstic que amb el temps es convertiria en l’Orde de la Cartoixa, un orde que gira al voltant del concepte de desert instituït.
El desert és un símbol molt poderós en la narració cristiana, que remet a Joan Baptista i al propi Jesucrist. El desert significa, més que absència de l’home, presència plena i comunió perfecta amb Déu. I com de vegades és difícil anar al desert, pot optar-se per buscar el desert en llocs habitats. Aquesta soledat compartida instituïx un desert organitzat, la cartoixa, que es convertix en l’estat perfecte de vida espiritual: la de l’ermità que viu la seua espiritualitat en comunitat, entregat a l’oració, sense necessitat de preocupar-se per les tasques quotidianes. Vida eremítica en un cenobi. Per a fer possible aquest paradoxal territori de gràcia és necessari, d’una banda, establir una comunitat composta per monjos, conversos i donats; i, d’una altra, desenrotllar un programa constructiu que done resposta a les necessitats espirituals de la congregació.
